Terra

El territori és la terra i la seva gent, la seva llengua, els seus costums, la seva manera de viure. La terra, el paisatge, ens ha fet com som, ens ha fet el que som. No podem concebre el territori sense la terra i aquells que hi viuen, sense el paisatge i el paisanatge. El territori és el país real perquè és el paisatge concret, perquè és la terra que trepitgem. Els arbres enfonsen les arrels a la terra per tal d’extreure’n la saba que els manté vius; les persones, també. No és perquè sí que parlem d’arrelament. Vivim en comunicació amb la terra.

La terra és el que acull l’activitat humana. És a sobre la terra que els homes deixen la seva petjada. A aquesta petjada li podem dir cultura, li podem dir civilització. En temps difícils, davant de reis que esdevenen els enemics del poble, davant d’un estat venjatiu, davant de la repressió i la injustícia, ha estat sempre en l’amor a la terra on la bona gent ha trobat la força.

Terra, un acrílic sobre tela de 100x 100 cm, pertany a una sèrie de paisatges abstractes. En aquests paisatges abstractes potser intuïm una línia d’horitzó que delimita una terra i un cel, potser en aquest cel intuïm una hora crepuscular que ha de donar pas a una nit fosca, però que indefectiblement haurà d’acabar en una nova albada. Els colors ocres d’aquests quadres ens evoquen la terra, una terra que mai no es rendeix, una terra que mai no demana perdó, una terra que aguanta, que resisteix i que continua nodrint els seus homes i dones de coratge i esperança.

La poesia ho té difícil per sobreviure en un món que és, per definició, prosaic. L’artista, que no pot ser res més que un poeta, només pot anar-hi fent la viu-viu a costa de fer abstracció de la realitat. En aquest món, l’artista no hi pot viure si no és com un rellogat, com algú que hi està de pas, sense passat i sense futur, desposseït d’arrels i de lligams.

L’art és l’intèrpret; el món, la simfonia.