Temps d'espera - núm. 4

Hi ha un temps per a l’acció i hi ha un temps per a l’espera. Un temps d’espera que ha de ser un espai per a la introspecció, per a la recerca de les nostres fortaleses, per al descobriment de virtuts que potser desconeixíem. És el temps per fer pinya, per fer-nos forts els uns amb els altres, és el temps de la reafirmació. És un interval que precedeix l’acció, que l’anticipa, que la prefigura, una pausa sense la qual l’acció seria precipitació.

El temps d’espera és el temps d’estar a l’aguait, un temps d’anticipació, un temps per endevinar el que ha de venir, el que ha de succeir, un temps per a la imaginació. És un temps que ens ha de servir per a la reflexió, que ens ha d’ajudar a descobrir què som, què ens proposem: una porta oberta a totes les expectatives.

El temps d’espera està prenyat de tensió, és la calma entesa com un equilibri precari. No és un temps perdut –ni un temps que es pugui perdre–, perquè durant el temps d’espera el cor continua bategant i la vida no s’atura.

Temps d’espera núm. 4 és una pintura acrílica, de 80x80cm, de tons blavosos, en què els espais, els colors i les formes és molt probable que ens remetin a una realitat que creiem reconèixer. Les obres que componen aquesta sèrie tenen un remot origen en l’experiència nàutica de l’artista, en especial en aquest temps que precedeix l’inici d’una regata en què els vaixells prenen posicions i els tripulants estan pendents del vent.

Res del que l’espectador hi creu veure no hi és, no són més que taques distribuïdes atzarosament, però la sensació de quietud o de calma que pot percebre connecta amb la intenció de l’artista, potser perquè el que és rellevant no és tant el que veiem com la manera personal d’interpretar el que veiem .

Per què sentim aquesta fascinació per la mar? Què és el que ens ha empès, des de l’inici dels temps, a voler-la solcar? L’home s’ha fet a la mar per molts motius: per pescar-hi, per comerciar amb altres pobles, per descobrir noves terres, per guerrejar, per restablir la pau, per viatjar; i fins i tot, i això és el més extraordinari, s’ha fet a la mar sense par motiu, pel simple plaer de fer-ho. Temps d’espera núm. 4 potser és, també, un intent de respondre a aquestes qüestions,