Paisatge després de la batalla

Des d’Homer, la poesia ha contribuït a dignificar la guerra, a donar-li una dimensió èpica, de la mateixa manera que en el camp de les arts plàstiques pintors i escultors, massa sovint al servei dels poderosos d’aquest món, han aportat el seu saber a la glorificació de la barbàrie. Sense aquesta contribució entusiasta de poetes i artistes la guerra tindria el mateix prestigi que un escorxador, i això és una cosa que portem damunt la nostra consciència. Homes i dones hem après ben poca cosa de la història i continuem obstinats a creure que la guerra és un mal menor, que hi ha guerres justes i necessàries, i que els conflictes bèl·lics ens poden conduir a un món més just i més lliure. Com a artistes, no podem restar indiferents a la bogeria bel·licista que sembla haver-se emparat dels nostres dirigents. Si bé és cert que l’artista crea des de la solitud, compromès amb la seva obra, no ho és que ho pugui fer des d’una torre d’ivori, indiferent del que passa al seu voltant.

Paisatge després de la batalla vol ser un crit irat i desesperat, l’expressió d’una profunda indignació. També un crit d’alerta, que adverteixi que la primera victòria dels bel·licistes és presentar la guerra com a inevitable i que el que pot destruir la nostra civilització no són els míssils o els drons d’un suposat enemic sinó l’estupidesa humana. La distribució aparentment caòtica de formes, colors i textures sobre el llenç vol suggerir una sensació de destrucció física, però també anímica. La idea és que, de les guerres, és l’ànima humana la que en surt devastada.

Paisatge després de la batalla és una pintura acrílica sobre llenç, de 100x82, que s’insereix en un art no figuratiu permeable a la interpretació. L’abstracció ens permet despullar la realitat de tot allò que és accessori per anar a buscar una simplicitat essencial, la permeabilitat interpretativa és el que connecta l’experiència emotiva de l’espectador amb la del artista. Paisatge després de la batalla és, doncs, una obra en la que l’espectador pot projectar la seva experiència de la realitat per tal de completar-ne el sentit. Una obra que transita pel camí de l’abstracció, entenent que l’abstracció és un camí que es pot recórrer en els dos sentits, com una expressió que es nodreix alhora de la realitat i de la idea, del sentiment i del concepte.

Com a pintura abstracta, Paisatge després de la batalla no té la necessitat de representar una realitat concreta, cosa que no s’ha d’entendre com que se n’hagi desentès. Paisatge després de la batalla obeeix a la convicció que l'abstracció és un camí pel qual transitem –mai un punt d'arribada–, un procés de depuració en què anem prescindint de tot allò superflu i trobant les estratègies que ens permeten aprofundir en expressió del que és inefable. Un camí que ens porta a buscar la simplicitat, allò essencial, que podem recórrer en tots dos sentits.

A Paisatge després de la batalla es reflecteix (aquesta és, si més no, la intenció) la perplexitat existencial de l'artista. Estic convençut que l'artista no es pot desentendre de les contradiccions del món en què viu i que la seva obra ha de transmetre el seu compromís cívic, que l'ànima de l'artista ha d'estar a cadascuna de les seves obres i que, si no hi és, no és art.