Donec perficiam

Donec perficiam és una obra concebuda i realitzada a partir del convenciment que la gosadia és inherent a la creació artística, que cal desafiar els límits i les convencions establertes, que no existeixen regles que no es puguin transgredir, i que tot això és el que ens ha demostrat la història de l’art. Donec perficiam és, també, una obra concebuda i realitzada a partir del convenciment que la tecnologia sempre ha estat present en les manifestacions artístiques i que l’artista s’ha de servir dels mitjans que li ofereix, i que les fronteres que separen les diferents disciplines tot sovint es dilueixen o perden nitidesa. Fruit de la reflexió i, alhora, matèria de reflexió, vull pensar que l’obra planteja el dilema entre la utilització de la tècnica i de la tecnologia, entre el que ens és genuí i el que incorporem de fora, entre el que dominem i el que ens arrossega i, ras i curt, entre els límits d’on comença la fotografia i acaba la pintura –o a l’inrevés.

Donec perficiam és alhora una pintura acrílica i una reproducció fotogràfica. A partir d’una obra en petit format realitzada amb aquesta finalitat, s’ha fotografiat, s’ha treballat digitalment, s’ha ampliat i s’ha imprès sobre un llenç que s’ha muntat sobre un bastidor, amb la intenció de presentar-la com un quadre convencional. La imatge del pintor amb la paleta en una mà i els pinzells en l’altra potser fa temps que no és l’única, i que és legítim explorar altres formes expressives.

Conversió, transformació –passar d’una pintura acrílica en petit format a una altra cosa, sigui el que sigui–: aquestes són les idees generatrius de l’obra. Conversió, transformació, de dins cap a fora, de fora cap a dins, del fons cap a la forma i de la forma cap al fons. Entenc que quan Zygmunt Bauman parla d’una societat líquida ho fa per denunciar el caràcter efímer dels nostres desitjos i, per tant, de la banalitat de la felicitat, però em sedueix la idea de la liquidesa com una qualitat que permet el canvi, l’adaptabilitat, la fluïdesa. A Donec perficiam he pretès que les nocions de conversió i de transformació estiguessin tant en la concepció de l’obra com en el resultat final, que d’alguna manera ens remetés a la fragilitat del somnis, a la distància que separa l’obra concebuda de l’obra executada.

Donec perficiam s’inscriu en un art no figuratiu permeable a la interpretació –si se’m permet la definició personalíssima–, un art en què poden intuir els referents reals, un art associatiu en què l’espectador pot projectar la seva experiència de la realitat. Hi ha, en l’obra, una distribució de l’espai que probablement ens fa pensar en un paisatge, potser en un paisatge urbà, i és probable, també, que identifiquem un cel d’hora foscant i els primers llums domèstics. Res de tot això, però, hi és explícitament, només hi ha taques de colors distribuïdes aparentment a l’atzar, i no obstant el que percep l’espectador no va desencaminat, concorda amb la intenció de l’artista.

Donec perficiam és un lema en llatí que significa “fins a reeixir”. El títol no és arbitrari, perquè és el que l’obra vol transmetre –o el que l’artista voldria que transmetés. Podem intuir la nit, la solitud, el desemparament, però també la fortalesa, la independència de criteri, la determinació, la voluntat de ser. A Donec perficiam hi hauríem de poder percebre un silenci, un silenci que no és només l’absència de sorolls i de veus alienes, pertorbadores, sinó que és un refugi, allò que ens acull, el que ens permet retrobar-nos amb nosaltres mateixos; aquest silenci que ens cal per escoltar-nos, de saber qui som, per poder sentir el que ens hem de dir.

Crec –i aquest és el meu propòsit– que cal pintar des de la humilitat, que cal crear des de la fragilitat, com qui s’endinsa en una aventura de final incert, que cal concebre una obra com qui assumeix un risc, festejant amb la possibilitat del fracàs i la incomprensió. I, de fet, vull pintar i crear conscient que no hi ha veritats eternes i que tot és susceptible de ser discutit, interpretat, posat en qüestió.