Temps d'espera

Hi ha un temps per a l’acció i hi ha un temps per a l’espera. Un temps d’espera que ha de ser un espai per a la introspecció, per a la recerca de les nostres fortaleses, per al descobriment de virtuts que potser desconeixíem. És el temps per fer pinya, per fer-nos forts els uns amb els altres, és el temps de la reafirmació. És un interval que precedeix l’acció, que l’anticipa, que la prefigura, una pausa sense la qual l’acció seria precipitació.

El temps d’espera és el temps d’estar a l’aguait, un temps d’anticipació, un temps per endevinar el que ha de venir, el que ha de succeir, un temps per a la imaginació. És un temps que ens ha de servir per a la reflexió, que ens ha d’ajudar a descobrir què som, què ens proposem: una porta oberta a totes les expectatives.

El temps d’espera està prenyat de tensió, és la calma entesa com un equilibri precari. No és un temps perdut –ni un temps que es pugui perdre–, perquè durant el temps d’espera el cor continua bategant i la vida no s’atura.

El temps d’espera és ara, la consciència del present més rabiós, alguna cosa més que la frontera entre l’abans i el després. Durant el temps d’espera passen coses. I, el que encara és més important, ens passen coses: és l’hora de percebre, observar, entendre, sentir, prendre consciència.

El temps d’espera és un temps sense aturador, que transcorre de manera calmosa però inexorable. És aquell en què, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. És aquell en què res no ha començat, en què encara totes les opcions són factibles.

Aprendre a esperar, aprendre a observar, aprendre a escoltar, aprendre a mirar-nos-ho tot d’una altra manera, sense gaires apriorismes, amb les conviccions imprescindibles i disposats a canviar d’opinió si molt convé: això és, si és que hem estat de sort, el que ens haurà aportat l’experiència.