Silenci

El silenci mai no és absolut, sempre és possible descobrir-hi matisos i tonalitats.

El silenci és, més que cap altra cosa, un estat d’ànim: ens sentim en el silenci.

El silenci és abstreure’ns de tot el que ens envolta per poder escoltar la nostra ànima.

Aquest silenci que és un camí circular que surt de nosaltres i que condueix al retrobament.

Aquest silenci que és un diàleg, una conversa amb el nostre jo més íntim.

El silenci que ens enriqueix; que fa que no siguem els mateixos després d’haver-hi transitat.

Aquest silenci que és com Déu –perquè hi podem reconèixer els atributs de la divinitat–, que està a tot arreu. I que, a més, és omniscient i omnipotent.

Aquest silenci que ens escolta, que no ens jutja i que només espera que el descobrim.

El silenci és el que percebem just abans de dormir-nos; el que percebem just després de l’orgasme.

El silenci és un compendi de tots els sorolls, de tots els sons, de totes les músiques, de totes les paraules.

El silenci és l’observació atenta, l’observació que no admet distraccions.

El silenci és on ens perdem i, també, on ens retrobem.

El silenci és el que ens oxigena, el que ens és tan necessari com l’aire que respirem.

El silenci, aquest silenci en mig de tan brogit.

El silenci, aquest silenci que és com un espai personal, intransferible

El silenci, aquest silenci que respirem, que anhelem

El silenci, aquest silenci que es fa quan les veus callen, quan el soroll desapareix.

Aquest silenci que mai no és absolut, potser perquè el silenci és l’absolut.