La poesia ho té difícil per sobreviure en un món que és, per definició, prosaic. L’artista, que no pot ser res més que un poeta, només pot anar-hi fent la viu-viu a costa de fer abstracció de la realitat, amb la convicció que l’art és allò que ens revela coses que desconeixíem de nosaltres mateixos, que l’art ens ha de sacsejar l’ànima, que l’ha de commoure fins a les arrels, perquè si no n’és capaç, esdevé simple virtuosisme. Concedo nulli, no cedeixo davant de ningú, també pot voler dir perseverar en el propòsit que ens és propi, continuar malgrat que el seny o la vergonya ens aconsellin desistir, no cedir davant l’adversitat o la mandra, desoir les veus que pretenen apartar-nos del nostre camí.
El procés creatiu és un diàleg. L’artista escolta les veus dels altres i, també, la seva pròpia veu, la que batega dins seu; i per últim, però no menys important, la veu dels materials amb què treballa i dels resultats que va obtenint. El que fa l’artista no són les habilitats que posseeix, sinó el que realitza servint-se d’aquestes habilitats. Concedo nulli, no cedeixo davant de ningú, no s’hauria d’interpretar tant com una afirmació arrogant i autocomplaent sinó com un compromís ètic que ens concerneix a tots nosaltres. L’artista es deu al seu art, però l’individu que és l’artista no pot restar indiferent als neguits del món en què viu immers, per l’amenaça a la pau, pel retrocés de la democràcia. L’artista que crea en llibertat, sense altres subjeccions que les ineludibles, no pot estar-se de reivindicar la llibertat de tots, no es pot estar de compartir una lluita que és de tots
Concedo nulli, el títol de l’exposició, ens remet a Erasme de Rotterdam, que va ser un paradigma de tolerància i de voluntat d’entesa en uns temps difícils, en què la discrepància es pagava a la foguera. Les obres aplegades en aquesta exposició, inspirades per aquest alè, transiten pel camí d’una abstracció permeable a la interpretació. L’abstracció és un camí que es pot recórrer en els dos sentits, és una expressió que es nodreix alhora de la realitat i de la idea, del sentiment i del concepte. La pintura abstracta no té la necessitat de representar una realitat concreta, cosa que no hem d’entendre com que se n’hagi desentès. Pintar és pensar amb els dits: les obres que surten del taller del pintor són una reflexió sobre la realitat que l’envolta, sobre el moment històric en què està immers. La pintura abstracta va a la recerca d’allò que és essencial, d’allò que queda quan ens hem desprès de tot el que era accessori. Allò que intuïm en una pintura està tant en la pintura com en el nostre esperit.